BRIDA

Poesia que apareix al llibre Bruixa de dol de Maria Merçè Marçal.
El títol simbolitza els cavalls, ja que la brida és el que porten els caballs a la boca.
A la primera estrofa podem veure que la protagonista de la poesia te els llabis nafrats, ferits per la vida tan apassionada que a viscut. Aparèixen un seguit de verbs en condicional. Quan dia que vol anar a la fira dels Folls és per que vol ser lliure com ho son els boigos que fan el que volen. Ella ho explica com un secret, no vol que ho sapiga ningú.
L'esquer que se li arrapa a la geniva és un amor amarg enganxat a ella i no vol marxar. Aquest amor li fa senyals però ella no hi està interesada en ell.
Ella no vol estar lligada a ningú diu que d'aquesta manera no es pot tenir llibertat. Ella no podria estar sotmesa a un matrimoni. En arribar la nit ella fugiria dels bandolers.
Ella és una dona que voldria anar sobre un cavall sense fens, lliure. I poder participar a la festa dels boigos, en definitiva fer el que vol.
L'amor la te atrapada i vol escapar i tenir llibertat, vol viure.

Antologia de poesies Bruixa de dol

BRUIXA DE DOL
*

La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.

Sota les pedres
l'escorpit
balla que balla.

La pluja, lenta
fa camí
fins a la cambra.

L'escala fosca
del desig
no té barana.

*

BRIDA

A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
-i ningú no ho sabria-
amb els llavis oscats
de molta vida,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Quin esquer se m'arrapa
a la geniva?
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l'altra riba,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Cadenes són presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
a la fira dels Folls
jo hi aniria

traginer de cançons
en cavall sense brida.

*

Vaig embarcar ja fa molt temps
una pilota de colors
en qui sap quin teulat.

El vent de març juga a matar
i me la torna.

El meu cor l'entoma.

*

Amic, et citaré al cor d'una petxina.
Petit ocell, ajoca't en el pit de l'onada.
Dóna'm la llengua, amor. Dóna'm la sal.
I dóna'm també
aquest dolç llangardaix que en duu follia
quan s'enfila per l'herba.
Ben a pleret, que ens hi atrapi l'alba.

*

Com un secret d'aigua verda
els teus dos ulls m'han mirat.
Ai, estrella marinera,
ai, adéu,
estrella de la mar.

La mar guarda un cor d'estrella
a l'avenc del teu mirar
Anna, Anna,
marinera
traginera de la mar.

L'arc del silenci tibat,
i, per sageta, l'estrella.
Ai, adéu,
marinera
Anna de la mar.

Com un secret d'aigua verda
els teus dos ulls m'han mirat.

*

VELLES CORRANDES PER A LA PEPA

A Pepa Llopis

Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer,
com la neu de la muntanya
o la flor del cirerer.
Com l'espiga del terrer
que amb el sol fa la clucaina.
No hi hauria cisteller
que tan clara fes la palma,
veïna del meu carrer!

Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer,
que s'hi posa la rosada
que canta el gall matiner.
Rosa vera del roser
al redol de cada galta,
porugues, troben recer
cuques de llum sense casa,
veïna del meu carrer.

Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer.
Sense fanal ni alimara
faríeu llum al coster.
I si una ombra de nit ve
i en els vostres ulls s'hostatja,
la lluna farà el seu ple
al tombant de cada galta,
veïna del meu carrer.

Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer,
com una casa enramada
amb brancades de llorer.
Amb brancades de llorer,
poliol fresc a l'entrada,
espígol sec al graner,
flor de saüc i herba sana,
veïna del meu carrer.

Quina cara feu més clara,
amiga del meu coster,
com la vela del veler
entre la pluja i l'onada.
Com la claror que s’amaga
en el vi bo del celler
i en vell cor del carrer
de Gènova on feu estada.
Veïna del meu carrer,
ai, quina cara més clara!

*

CANÇO DE FER CAMÍ

Per a la Marina

Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d'allò que haurem deixat aquí.

Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.

Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.

Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.

Bruixes d'ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s'escamparà la vida
com una dansa vegetal.

Dins la pell de l’ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.

PERFIL QUE ENS DONA L'ENTREVISTA

Qui sóc i per què escric

No puc pas resseguir a la menuda els anys que separen aquella antiga xiqueta de la dona que intenta respondre a la doble pregunta: "qui sóc, per què escric". Esquemàticament, algunes fites apareixen a la nota biogràfica del final d'aquesta publicació. D'un sol cop d'ull, em sedueix de veure, en el mirall dels meus versos, dels meus llibres, una serp i les seves mudes de pell: mudes que parlen i alhora resten mudes. La serp potser és com aquella que la meva mare em deia que hi havia dalt d'un sostremort: la seva intenció era d'evitar que m'hi enfilés per una escala de mà massa insegura. Jo pujava sigil·losament, fins que dos o tres travessers abans d'arribar al capdamunt, la veia, veia la serp com es despertava i, de l'esglai, arrencava a córrer fins a baix de tot. Per tornar-hi, un i altre cop, sense esmena. Temptació o repte, transgressió i mancança: l'escriptura. El sostremort de la serp era a la casa on vam anar a viure en deixar la masia, llavors del primer trasllat. Potser la primera metàfora.

------------------------------------

Com podem comprovar al mateix títol, qui sóc i per què escric, l'autora Maria Merçè Marçal fa una reflexió, ella mateixa es fa aquesta pregunta. Al text apareix una comparació entre una serp i ella. Aquest animal es caracteritza per la caiguda de la seva pell, durant la seva vida, la serp, es despren de diferents pells per adquirir d'altres. A ella li pasa el mateix respecte les seves obres, te diferents temàtiques i formes d'expressar-se per les quals va cambiant, va passan d'una etapa a una altre.

Potser és aquesta mateixa serp amb la qual la mare li feia agafar por quan era petita. Quan anava pujant les escales per arribar fins el sostremort ja la veia, se la imaginava, i marxava cap a baix tremolant de por.

L'autora mirant-se les seves obres pot comprovar que parla d'ella mateixa, dels seus sentiments i de la seva manera de veure la vida.

Cap al final l'autora dóna nom al que és per ella la literatura, temptació, repte, transgressió i mancança. Poder dir el que vols, proposarte reptes i poder arribar a ells i ser atrevit per dir tot el que penses i així reflectir-ho als llibres.

Ja al final del text apareix la conclusió d'aquest text el qual és una comparació que fa la Maria Merçè entre el que ella entén per escriure i la metàfora entre la mare i la serp.

BRUIXA DE DOL

Bruixa de dol és un poemari estructurat en vuit seccions, forma part de la trilogia de llibres que formarien part del que s'ha anomenat la seva primera etapa. Etapa de formació i consolidació, on comença a construir un univers que mantindrà amb algunes de les constants que anirà perfilant al llarg de la seva obra.

El llibre de Bruixa de dol és un recull de poemes, la majoria reivindicant el paper de la dona, feministes. Per a això utilitza dos símbols principals: la lluna i la bruixa.

Biografia i obres de Maria-Mercè Marçal

BIOGRAFIA
Maria-Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998). Poeta, traductora i narradora. Tot i haver nascut circumstancialment a Barcelona es considera sempre d'Ivars d'Urgell ,població on passa tota la infància. Llicenciada en Filologia Clàssica, exerceix de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts. Es dóna a conèixer l'any 1977 amb el recull de poemes Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976). Des d'aleshores publica diversos poemaris, l'últim del quals, Desglaç. L'escriptora publica també la novel·la La passió segons Renée Vivien (Premi Carlemany 1994), que obté diverses distincions de la crítica. Com a traductora, aporta al català obra de Colette, Yourcenar i Leonor Fini.
L'any 1973 és cofundadora de l'editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai. Alguns cantautors catalans han posat música i veu als seus poemes, com per exemple Marina Rossell, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Celdoni Fonoll i Maria del Mar Bonet.
Va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

OBRES
Poesia

• Cau de llunes
• Bruixa de dol (1977-1979).
• Terra de mai.
• Sal oberta.
• Desglaç (1984-1988).
• Llengua abolida (1973-1988).
  
• Novel·la
  
• La passió segons Renée Vivien

Narrativa breu

• Viratges, reminiscències.
• Jocs de màscares.

Infantil i juvenil

• La disputa de Fra Anselm amb l'ase ronyós de la cua tallada
• Cançó de saltar a corda.
• La màgia de les paraules
  

Crítica literària o assaig

• En dansa obliqua de miralls: Pauline M. Tarn (Renée Vivien), Caterina Albert (Víctor Català) i Maria Antònia Salvà
• Rosa Leveroni, en el llindar
• Com en la nit, les flames
• Sota el signe del drac
  
  

Treball Ramona, adéu: Patricia Sanguino, Alba Vives, Laura Morcillo, Andrea López.

5.3.

Mundeta Ventura parla de Francisco Ventura desde un punt de ràbia i rencor, ja que ell era un home ensopit i desapassionat. El matrimoni que va tenir amb ell va ser un matrimoni frustrat. Per això quan li explica a la seva filla que el pare hi és al cel ho fa amb ràbia i sense cap tristesa. La Mundeta Ventura també li diu a la nena que els homes sovint fan coses lletges a les dones, aquí podem veure que té rencor d’en Francisco.
En canvi quan parla amb l’Ignasi Costa, el seu primer amor, ho fa d’una altre manera, d’ell si que realment va estar enamorada, per això es repeteix la conversa que van mantenir, per que poguem observar aquella complicitat que hi havia entre tots dos.
Potser que fos per que l’Ignasi va ser el seu primer amor i diuen que aquest primer amor mai s’oblida.

6.2. a)

Los ojos de Elsa
Inclinando a tus ojos los míos sitibundosen su fondo vi todos los soles reflejados, y el salto hacia la muerte de los desesperados,como el de mis recuerdos a tus ojos profundos.

Es un mar en tinieblas bajo el palio de un vuelo;de pronto el día plácido de tus pupilas sube;en los linos del ángel recorta el sol la nubey sobre las espigas se azula más el cielo.

Vuelve al azul la bruma del viento perseguida;-más diáfanos tus ojos abiertos bajo el llanto;ni aún tras de la lluvia los cielos fulgen tanto;el vaso azul no es tan azul como en la herida.

Madona de Dolores, humedecida lumbre,siete espadas rompieron el prisma de colores;el día es más punzante nacido entre clamores,y el nocturno relente, más azul en quejumbre.

De las melancolías en la plácida fiebrereabres con tus ojos sendas de epifanía.Latiendo el corazón, el manto de Maríaal tiempo los Tres Magos vieron en el pesebre.

Al Mayo de las voces basta con un salteriopara todos los ayes y todas las canciones;guarda un trozo de cielo luceros por millones,donde faltan tus ojos con su doble misterio.

El infante absorbido por mirífioos viajesdesmesuradamente menos asombro espaciaque si agrandas tus ojos -insoluble falacia-como racha que abriera dos capullos salvajes.

¿Escondes tus relámpagos en medio del espliegodonde el insecto vive su voluptuoso instante?Preso estoy en el lazo de la estrella filante,como ahogado marino bajo estival sosiego.

Yo extraje ese metal sutil de su pechblenda;yo calciné mis dedos en su fuego prohibido;paraíso mil veces recobrado y perdido,tus ojos mi Golconda, mi dorada leyenda.

Y sucedió que el mundo bajo la tarde excelsarompiose en arrecifes de pérfidos fanales,en tanto yo veía desde los litoralessobre lívidas ondas brillar los ojos de Elsa.

b)
Nova Cançó és el nom amb el qual es coneix el moviment que en ple franquisme impulsà una cançó catalana que reivindicava l'ús normal de la llengua alhora que denunciava les injustícies del règim.
Aparegué a la segona meitat de la dècada 1951-1960, en iniciar-se un grup format per consell de Josep Benet i de Joan i Maurici Serrahima i integrat per Jaume Armengol, Lluis Serrahima i Miguel Porter, els quals compongueren unes primeres cançons en català, fet que responia a un clima tant universitari com de les diferents classes socials catalanes. També hi va tindre a veure: l'aparició radiofònica deFont Sellabona com "El trobador de Catalunya", la fundació de la discogràfica Edigsa, etc.
Malgrat les restriccions i les dificultats administratives en la transmissió radiofònica i televisiva i en la producció discogràfica, la Nova Cançó reuní cada cop més adeptes i obligà molts intèrprets a optar per una autèntica professionalització, reclamada per la crítica i un públic cada cop més exigent. Els professionals sorgiren en un terreny, mentre que a l'oposat hi havia els anomenats protestataris i el folk, corrents que suposaven una normalització, com la de la majoria dels països europeus. En aquest sentit, aparegueren formacions com el Grup de Folk i, més endavant, Esquirols.

6.3.

L’àvia és una dona amb una personalitat forta, que va mantenir un amor pacífica mb el seu estimat marit Francisco.
Mundeta Claret parla de la seva àvia com una dona que es mirava la vida amb tendresa subtil i amagada, que s’adaptava de meravella a la monotonia. Quan parlava del seu món, l’àvia, es posava melancolica per l’enyorament, però recordava d’una manera feliç el seu matrimoni, ella estava molt enamorada del seu marit, a diferència de la seva filla, Mundeta Ventura, no parlava amb cap rencor ni malícia.
Dels seus llavis nomès sortien adjectius que qualificaven a en Francisco.

Biografia Montserrat Roig

Montserrat Roig i Fransitorra neix a l'Eixample de Barcelona el 13 de juny de 1946.
Filla de l'escriptor i advocat Tomàs Roig i Llop , que conrea també la narrativa, la biografia i el teatre.
Viu des de molt petita, en un ambient familiar que li facilita el contacte amb la literatura. Cursa l'ensenyament primari, dels 4 als 13 anys, a l'escola de la Divina Pastora.
Més tard, entra a l'institut de secundària Montserrat i a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, on coneix a l'escriptora Maria Aurèlia Capmany, amb qui després mantindrà una intensa amistat. En aquesta època, ja llegeix autors com Manuel de Pedrolo, Narcís Oller, Rosselló-Pòrcel.
Obté el seu primer premi literari amb un poema de caire religiós sobre la patrona del centre de secundària on estudia.
Es llicencia en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. L'any 1966 participa en la Caputxinada, moviment de protesta de diversos intel·lectuals a Barcelona. Aquest mateix any es casa amb vint anys; matrimoni que dura tres anys i que ella diu "que vol oblidar".
Treballa en diferents editorials, entre elles la primera etapa de la Gran Enciclopèdia Catalana, i té el seu primer fill.
En aquesta època guanya els primers premis literaris, el dels Jocs Florals de Caracas, el de Sant Adrià i el de reportatges de Serra d'Or per a escriptors joves. Obté el premi Recull i, amb la narració guanyadora i un altre aplec escrit posteriorment (Molta roba i poc sabó...), obté el Víctor Català (1970), que li obre les portes a l'edició comercial.
Participa en una tancada al Monestir de Montserrat per protestar contra l'anomenat "procés de Burgos", que condemnarà a mort, sota la ratificació de Franco, uns membres d'ETA. Ella mateixa defineix aquesta experiència amb les paraules següents: "Vaig entrar a Montserrat com a 'llicenciada' i en vaig sortir com a 'escriptora'". Després de diverses temptatives polítiques, es presenta a les llistes del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) al Congrés de Diputats, convençuda que no obtindrà l'acta de diputada.
Més endavant abandona el partit quan aquest travessa una de les primeres crisis internes. A partir del 1977 conviu amb Joaquim Sempere, qui més tard serà el traductor a l'espanyol del seu llibre El cant de la joventut (El canto de la juventud. Península, 1990), i amb qui té un segon fill. Es declara admiradora literària de l'escriptora Mercè Rodoreda, que considera la seva "mestra", i confessa en algunes entrevistes que l'únic que l'ha fet sentir "realitzada com a dona" ha estat tenir dos fills i dedicar-se a escriure.
La seva intenció de dedicar-se a la literatura li fa alternar la narrativa amb l'assaig, la biografia, la crònica, el periodisme, tant escrit com audiovisual, sense oblidar el teatre. Fa alguns viatges becats, en un dels quals escriu la crònica L'agulla daurada (1985), sobre el setge de Leningrad a la Segona Guerra Mundial. Abans ha estat a Anglaterra, com a lectora de llengua espanyola a la Universitat de Bristol i com a professora visitant a Glasgow, a la Universitat d'Strathclyde.
Des de molt aviat té una idea clara del que per ella és la literatura i, concretament, la novel·la, gènere en el qual farà obres com Ramona, adéu (1972), El temps de les cireres, que guanya el premi Sant Jordi 1976, L'hora violeta (1980), L'òpera quotidiana (1985), La veu melodiosa (1987): "El que importa en una novel·la és la selecció de detalls, el clima i el llenguatge. El contingut sempre hi és. És la forma que li dóna el/la novel·lista allò que fa que l'escriptura sigui o no convincent". Fidel a aquesta convicció, les seves novel·les beuen de les fonts de la societat del seu temps. Així, El temps de les cireres és un retrat i una mirada crítica a un segment social que es pot concretar en els fills de la Primavera de Praga i el Maig Francès. Els personatges són de carn i ossos, i les pulsions sentimentals hi són tan importants com la meditació benèvola sobre la condició humana. D'altra banda, a La veu melodiosa, una de les últimes publicacions de la seva trajectòria, la mirada ja és plena de compassió, fins al punt que s'estilitza totalment i dóna per resultat un personatge gens comú, l'Espardenya, un adolescent tan especial com ho és la Colometa de la seva admirada Mercè Rodoreda, en La plaça del diamant. A L'òpera quotidiana, la ironia (de la qual mai és exempta l'obra de Roig) adopta un primer i exclusiu pla. I a El cant de la joventut, recull de narracions, no sols ha eixamplat la geografia sinó també el registre anímic. A Digues que m'estimes encara que sigui mentida, el personatge és la mateixa autora, en una mena de memòries literàries, on recull apunts principalment sobre la literatura i la creació literària. Publicat ja pòstumament, Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991 recull les últimes col·laboracions de Roig com a articulista al diari Avui, que escriu diàriament, quan ja se li ha declarat el càncer, fins a l'últim dia, ingressada a causa d'un procés irrevocable que acaba amb la seva vida el 10 de novembre de 1991. Tota la seva trajectòria literària, breu però intensa, està marcada per una obsessió: "Sempre que escric una cosa és perquè no entenc el que veig".