Aquesta última poesia a comentar, al igual que les altres dues aparèixen al llibre de Maria Merçè Marçal, Bruixa de dol.
Aquest poema a diferència dels dos anteriors te el ritme com d'una cançó popular, la qual recorda a Garcia Lorca al "Romancero gitano".
Podem observar que es repeteix estrofa si estrofa no, els dos versos finals es repeteixen a la seguent estrofa.
En aquest escrit aparèix la lluna com a símbol de la de la dona i les bruixes.
L'escriptora es sentia reflectida amb les bruixes ja que eres dones amb poder i molt liberals.
Aquesta lluna es reflectia a la barca i semblava que cremès.
En aquesta barca nomès anava ella sola, no li acompanyava cap persona que li ajudès a remar, que la poguès guiar per aquell camí tant llarg que havia de fer sola.
És una dona que viu amenaçada pels homes de la seva societat i està sola el que vol és marxar d'aquesta gent tant malvada. Ja que amb l'amor no havia estat molt agraciada, li havia clavat negres ganivets. És sentia una dona desgraciada i amenaçada per l'amor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada