Una cultura sense llibertat

A la dècada dels cinquanta del segle XX, la consolidació de la dictadura franquista anà acompanyada de l'obertura d'unes primeres escletxes públiques per a la recuperació de la cultura catalana. La cultura catalana maldà per recuperar la presència i el prestigi. En l'àmbit teatral, després de vuit anys de prohibició de representar en llengua catalana, el règim franquista autoritza la representació d'obres catalanas l'any 1946.
Néstor Luján, denuncià, el 1959 el nivell deporable en què es trobava la seu de l'escena professional catalana. Luján i Oliver ometien una part del problema que no es podia verbalitzar-se en les pàgines de Destino: la incidència de la censura que s'acarnissava especialment contra el teatre català. L'espanyolització de l'escena catalana era el resultat dd'una cultura sense llibertat.