LITERATURA CATALANA

RELACIÓ DELS COMENTARIS AMB MARIA MERÇÈ MARÇAL

2008-06-05T14:15:00.000-07:00

Anna Montero, Isidor Cònsul i Àlex Broch, tots tres escriptors fan un comentari cadascún sobre Maria Merçè Marçal, les seves obres i la seva trajectória tant en el món de l'escriptura com en el de la seva própia vida.
Els tres arriben a les mateixes conclusions en aspectes del treball i de les seves novel·les però també en el seu propi món el qual està molt relacionat amb el que ella reflecteix als seus llibres.
Gràcies al que ella escriu podem saber moltíssimes coses sobre la seva vida personal i el que pensa sobre aquesta societat.
Anna Montero es fixa més en el seu món interior, la seva preocupació en integrar la veu femenina en aquesta societat, però sempra gràcies al seu llibre Bruixa de dol en el qual es pot comprovar molts aspectes d'aquest tipus.
Isidor explica les diferents simbologies que aparèixen als seus textos com per exemple el drac o la lluna, que a partir d'aquí també ens proporcionarà informació interna de Maria Merçè.
Alex Broch explica de Maria, que amb els seus llibres a volgut construir la seva própia identitat a partir de la llibertat que ella va escollir. Aixó és el que a ella el caracteritza, una autenticitat i sinceritat que queda reflectida a les seves obres.

FOC DE PALES I

2008-06-05T13:47:00.000-07:00

Aquesta última poesia a comentar, al igual que les altres dues aparèixen al llibre de Maria Merçè Marçal, Bruixa de dol.

Aquest poema a diferència dels dos anteriors te el ritme com d'una cançó popular, la qual recorda a Garcia Lorca al "Romancero gitano".

Podem observar que es repeteix estrofa si estrofa no, els dos versos finals es repeteixen a la seguent estrofa.

En aquest escrit aparèix la lluna com a símbol de la de la dona i les bruixes.

L'escriptora es sentia reflectida amb les bruixes ja que eres dones amb poder i molt liberals.

Aquesta lluna es reflectia a la barca i semblava que cremès.

En aquesta barca nomès anava ella sola, no li acompanyava cap persona que li ajudès a remar, que la poguès guiar per aquell camí tant llarg que havia de fer sola.

És una dona que viu amenaçada pels homes de la seva societat i està sola el que vol és marxar d'aquesta gent tant malvada. Ja que amb l'amor no havia estat molt agraciada, li havia clavat negres ganivets. És sentia una dona desgraciada i amenaçada per l'amor.

ZODÍAC

2008-06-05T13:04:00.000-07:00

Igual que la poesia anterior, Zodíac, també apareix al llibre Bruixa de dol de Maria Merçè Marçal.

És un sonet format per dos quartets i dos tercets. Apareixen versos d'art major, decasíl·labs. De rima consonant creuada amb els dos quartets i encadenada amb els dos tercets. A la primera estrofa trobem un jo poètic i hi ha rima femenina entre el primer i el quart vers d'aquesta mateixa estrofa, i rima masculina entre el segon i el tercer vers.

El títol ens dóna una idea de futur, el destí determinat pel caràcter.

La protagonista agafa tots els seus records i els tanca, no vol recordar el seu passat, vol que el mar s'emporti els seus records.

Ara començarà de nou, vol proposar-se canviar la seva vida.

La ruleta significa la nostra propia sort.

El que ella realment vol és un amor el qual tambè s'enamori d'ella.

Fa un jurament davant d'un astre, vol que aquesta relació que tant estima sigui una relació bona, amb futur i tot aixó dependrà de la sort de l'aztar, del destí.

BRIDA

2008-06-05T07:21:00.000-07:00

Poesia que apareix al llibre Bruixa de dol de Maria Merçè Marçal.
El títol simbolitza els cavalls, ja que la brida és el que porten els caballs a la boca.
A la primera estrofa podem veure que la protagonista de la poesia te els llabis nafrats, ferits per la vida tan apassionada que a viscut. Aparèixen un seguit de verbs en condicional. Quan dia que vol anar a la fira dels Folls és per que vol ser lliure com ho son els boigos que fan el que volen. Ella ho explica com un secret, no vol que ho sapiga ningú.
L'esquer que se li arrapa a la geniva és un amor amarg enganxat a ella i no vol marxar. Aquest amor li fa senyals però ella no hi està interesada en ell.
Ella no vol estar lligada a ningú diu que d'aquesta manera no es pot tenir llibertat. Ella no podria estar sotmesa a un matrimoni. En arribar la nit ella fugiria dels bandolers.
Ella és una dona que voldria anar sobre un cavall sense fens, lliure. I poder participar a la festa dels boigos, en definitiva fer el que vol.
L'amor la te atrapada i vol escapar i tenir llibertat, vol viure.

Antologia de poesies Bruixa de dol

2008-06-04T03:22:00.000-07:00

BRUIXA DE DOL
*

La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.

Sota les pedres
l'escorpit
balla que balla.

La pluja, lenta
fa camí
fins a la cambra.

L'escala fosca
del desig
no té barana.

*

BRIDA

A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
-i ningú no ho sabria-
amb els llavis oscats
de molta vida,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Quin esquer se m'arrapa
a la geniva?
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l'altra riba,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Cadenes són presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
a la fira dels Folls
jo hi aniria

traginer de cançons
en cavall sense brida.

*

Vaig embarcar ja fa molt temps
una pilota de colors
en qui sap quin teulat.

El vent de març juga a matar
i me la torna.

El meu cor l'entoma.

*

Amic, et citaré al cor d'una petxina.
Petit ocell, ajoca't en el pit de l'onada.
Dóna'm la llengua, amor. Dóna'm la sal.
I dóna'm també
aquest dolç llangardaix que en duu follia
quan s'enfila per l'herba.
Ben a pleret, que ens hi atrapi l'alba.

*

Com un secret d'aigua verda
els teus dos ulls m'han mirat.
Ai, estrella marinera,
ai, adéu,
estrella de la mar.

La mar guarda un cor d'estrella
a l'avenc del teu mirar
Anna, Anna,
marinera
traginera de la mar.

L'arc del silenci tibat,
i, per sageta, l'estrella.
Ai, adéu,
marinera
Anna de la mar.

Com un secret d'aigua verda
els teus dos ulls m'han mirat.

*

VELLES CORRANDES PER A LA PEPA

A Pepa Llopis

Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer,
com la neu de la muntanya
o la flor del cirerer.
Com l'espiga del terrer
que amb el sol fa la clucaina.
No hi hauria cisteller
que tan clara fes la palma,
veïna del meu carrer!

Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer,
que s'hi posa la rosada
que canta el gall matiner.
Rosa vera del roser
al redol de cada galta,
porugues, troben recer
cuques de llum sense casa,
veïna del meu carrer.

Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer.
Sense fanal ni alimara
faríeu llum al coster.
I si una ombra de nit ve
i en els vostres ulls s'hostatja,
la lluna farà el seu ple
al tombant de cada galta,
veïna del meu carrer.

Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer,
com una casa enramada
amb brancades de llorer.
Amb brancades de llorer,
poliol fresc a l'entrada,
espígol sec al graner,
flor de saüc i herba sana,
veïna del meu carrer.

Quina cara feu més clara,
amiga del meu coster,
com la vela del veler
entre la pluja i l'onada.
Com la claror que s’amaga
en el vi bo del celler
i en vell cor del carrer
de Gènova on feu estada.
Veïna del meu carrer,
ai, quina cara més clara!

*

CANÇO DE FER CAMÍ

Per a la Marina

Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d'allò que haurem deixat aquí.

Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.

Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.

Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.

Bruixes d'ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s'escamparà la vida
com una dansa vegetal.

Dins la pell de l’ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.

PERFIL QUE ENS DONA L'ENTREVISTA

2008-06-03T09:02:00.001-07:00

Qui sóc i per què escric

No puc pas resseguir a la menuda els anys que separen aquella antiga xiqueta de la dona que intenta respondre a la doble pregunta: "qui sóc, per què escric". Esquemàticament, algunes fites apareixen a la nota biogràfica del final d'aquesta publicació. D'un sol cop d'ull, em sedueix de veure, en el mirall dels meus versos, dels meus llibres, una serp i les seves mudes de pell: mudes que parlen i alhora resten mudes. La serp potser és com aquella que la meva mare em deia que hi havia dalt d'un sostremort: la seva intenció era d'evitar que m'hi enfilés per una escala de mà massa insegura. Jo pujava sigil·losament, fins que dos o tres travessers abans d'arribar al capdamunt, la veia, veia la serp com es despertava i, de l'esglai, arrencava a córrer fins a baix de tot. Per tornar-hi, un i altre cop, sense esmena. Temptació o repte, transgressió i mancança: l'escriptura. El sostremort de la serp era a la casa on vam anar a viure en deixar la masia, llavors del primer trasllat. Potser la primera metàfora.

------------------------------------

Com podem comprovar al mateix títol, qui sóc i per què escric, l'autora Maria Merçè Marçal fa una reflexió, ella mateixa es fa aquesta pregunta. Al text apareix una comparació entre una serp i ella. Aquest animal es caracteritza per la caiguda de la seva pell, durant la seva vida, la serp, es despren de diferents pells per adquirir d'altres. A ella li pasa el mateix respecte les seves obres, te diferents temàtiques i formes d'expressar-se per les quals va cambiant, va passan d'una etapa a una altre.

Potser és aquesta mateixa serp amb la qual la mare li feia agafar por quan era petita. Quan anava pujant les escales per arribar fins el sostremort ja la veia, se la imaginava, i marxava cap a baix tremolant de por.

L'autora mirant-se les seves obres pot comprovar que parla d'ella mateixa, dels seus sentiments i de la seva manera de veure la vida.

Cap al final l'autora dóna nom al que és per ella la literatura, temptació, repte, transgressió i mancança. Poder dir el que vols, proposarte reptes i poder arribar a ells i ser atrevit per dir tot el que penses i així reflectir-ho als llibres.

Ja al final del text apareix la conclusió d'aquest text el qual és una comparació que fa la Maria Merçè entre el que ella entén per escriure i la metàfora entre la mare i la serp.

BRUIXA DE DOL

2008-05-21T03:24:00.000-07:00

Bruixa de dol és un poemari estructurat en vuit seccions, forma part de la trilogia de llibres que formarien part del que s'ha anomenat la seva primera etapa. Etapa de formació i consolidació, on comença a construir un univers que mantindrà amb algunes de les constants que anirà perfilant al llarg de la seva obra.

El llibre de Bruixa de dol és un recull de poemes, la majoria reivindicant el paper de la dona, feministes. Per a això utilitza dos símbols principals: la lluna i la bruixa.

Biografia i obres de Maria-Mercè Marçal

2008-05-21T02:51:00.000-07:00

BIOGRAFIA
Maria-Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998). Poeta, traductora i narradora. Tot i haver nascut circumstancialment a Barcelona es considera sempre d'Ivars d'Urgell ,població on passa tota la infància. Llicenciada en Filologia Clàssica, exerceix de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts. Es dóna a conèixer l'any 1977 amb el recull de poemes Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976). Des d'aleshores publica diversos poemaris, l'últim del quals, Desglaç. L'escriptora publica també la novel·la La passió segons Renée Vivien (Premi Carlemany 1994), que obté diverses distincions de la crítica. Com a traductora, aporta al català obra de Colette, Yourcenar i Leonor Fini.
L'any 1973 és cofundadora de l'editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai. Alguns cantautors catalans han posat música i veu als seus poemes, com per exemple Marina Rossell, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Celdoni Fonoll i Maria del Mar Bonet.
Va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

OBRES
Poesia

Cau de llunes
Bruixa de dol (1977-1979).
Terra de mai.
Sal oberta.
Desglaç (1984-1988).
Llengua abolida (1973-1988).
Novel·la

La passió segons Renée Vivien

Narrativa breu

Viratges, reminiscències.

Jocs de màscares.

Infantil i juvenil

La disputa de Fra Anselm amb l'ase ronyós de la cua tallada

Cançó de saltar a corda.

La màgia de les paraules

Crítica literària o assaig

En dansa obliqua de miralls: Pauline M. Tarn (Renée Vivien), Caterina Albert (Víctor Català) i Maria Antònia Salvà

Rosa Leveroni, en el llindar

Com en la nit, les flames

Sota el signe del drac

Treball Ramona, adéu: Patricia Sanguino, Alba Vives, Laura Morcillo, Andrea López.

2008-04-27T09:32:00.000-07:00

5.3.

Mundeta Ventura parla de Francisco Ventura desde un punt de ràbia i rencor, ja que ell era un home ensopit i desapassionat. El matrimoni que va tenir amb ell va ser un matrimoni frustrat. Per això quan li explica a la seva filla que el pare hi és al cel ho fa amb ràbia i sense cap tristesa. La Mundeta Ventura també li diu a la nena que els homes sovint fan coses lletges a les dones, aquí podem veure que té rencor d’en Francisco.
En canvi quan parla amb l’Ignasi Costa, el seu primer amor, ho fa d’una altre manera, d’ell si que realment va estar enamorada, per això es repeteix la conversa que van mantenir, per que poguem observar aquella complicitat que hi havia entre tots dos.
Potser que fos per que l’Ignasi va ser el seu primer amor i diuen que aquest primer amor mai s’oblida.

6.2. a)

Los ojos de Elsa
Inclinando a tus ojos los míos sitibundosen su fondo vi todos los soles reflejados, y el salto hacia la muerte de los desesperados,como el de mis recuerdos a tus ojos profundos.

Es un mar en tinieblas bajo el palio de un vuelo;de pronto el día plácido de tus pupilas sube;en los linos del ángel recorta el sol la nubey sobre las espigas se azula más el cielo.

Vuelve al azul la bruma del viento perseguida;-más diáfanos tus ojos abiertos bajo el llanto;ni aún tras de la lluvia los cielos fulgen tanto;el vaso azul no es tan azul como en la herida.

Madona de Dolores, humedecida lumbre,siete espadas rompieron el prisma de colores;el día es más punzante nacido entre clamores,y el nocturno relente, más azul en quejumbre.

De las melancolías en la plácida fiebrereabres con tus ojos sendas de epifanía.Latiendo el corazón, el manto de Maríaal tiempo los Tres Magos vieron en el pesebre.

Al Mayo de las voces basta con un salteriopara todos los ayes y todas las canciones;guarda un trozo de cielo luceros por millones,donde faltan tus ojos con su doble misterio.

El infante absorbido por mirífioos viajesdesmesuradamente menos asombro espaciaque si agrandas tus ojos -insoluble falacia-como racha que abriera dos capullos salvajes.

¿Escondes tus relámpagos en medio del espliegodonde el insecto vive su voluptuoso instante?Preso estoy en el lazo de la estrella filante,como ahogado marino bajo estival sosiego.

Yo extraje ese metal sutil de su pechblenda;yo calciné mis dedos en su fuego prohibido;paraíso mil veces recobrado y perdido,tus ojos mi Golconda, mi dorada leyenda.

Y sucedió que el mundo bajo la tarde excelsarompiose en arrecifes de pérfidos fanales,en tanto yo veía desde los litoralessobre lívidas ondas brillar los ojos de Elsa.

b)
Nova Cançó és el nom amb el qual es coneix el moviment que en ple franquisme impulsà una cançó catalana que reivindicava l'ús normal de la llengua alhora que denunciava les injustícies del règim.
Aparegué a la segona meitat de la dècada 1951-1960, en iniciar-se un grup format per consell de Josep Benet i de Joan i Maurici Serrahima i integrat per Jaume Armengol, Lluis Serrahima i Miguel Porter, els quals compongueren unes primeres cançons en català, fet que responia a un clima tant universitari com de les diferents classes socials catalanes. També hi va tindre a veure: l'aparició radiofònica deFont Sellabona com "El trobador de Catalunya", la fundació de la discogràfica Edigsa, etc.
Malgrat les restriccions i les dificultats administratives en la transmissió radiofònica i televisiva i en la producció discogràfica, la Nova Cançó reuní cada cop més adeptes i obligà molts intèrprets a optar per una autèntica professionalització, reclamada per la crítica i un públic cada cop més exigent. Els professionals sorgiren en un terreny, mentre que a l'oposat hi havia els anomenats protestataris i el folk, corrents que suposaven una normalització, com la de la majoria dels països europeus. En aquest sentit, aparegueren formacions com el Grup de Folk i, més endavant, Esquirols.

6.3.

L’àvia és una dona amb una personalitat forta, que va mantenir un amor pacífica mb el seu estimat marit Francisco.
Mundeta Claret parla de la seva àvia com una dona que es mirava la vida amb tendresa subtil i amagada, que s’adaptava de meravella a la monotonia. Quan parlava del seu món, l’àvia, es posava melancolica per l’enyorament, però recordava d’una manera feliç el seu matrimoni, ella estava molt enamorada del seu marit, a diferència de la seva filla, Mundeta Ventura, no parlava amb cap rencor ni malícia.
Dels seus llavis nomès sortien adjectius que qualificaven a en Francisco.

Biografia Montserrat Roig

2008-04-16T03:05:00.000-07:00

Montserrat Roig i Fransitorra neix a l'Eixample de Barcelona el 13 de juny de 1946.
Filla de l'escriptor i advocat Tomàs Roig i Llop , que conrea també la narrativa, la biografia i el teatre.
Viu des de molt petita, en un ambient familiar que li facilita el contacte amb la literatura. Cursa l'ensenyament primari, dels 4 als 13 anys, a l'escola de la Divina Pastora.
Més tard, entra a l'institut de secundària Montserrat i a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, on coneix a l'escriptora Maria Aurèlia Capmany, amb qui després mantindrà una intensa amistat. En aquesta època, ja llegeix autors com Manuel de Pedrolo, Narcís Oller, Rosselló-Pòrcel.
Obté el seu primer premi literari amb un poema de caire religiós sobre la patrona del centre de secundària on estudia.
Es llicencia en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. L'any 1966 participa en la Caputxinada, moviment de protesta de diversos intel·lectuals a Barcelona. Aquest mateix any es casa amb vint anys; matrimoni que dura tres anys i que ella diu "que vol oblidar".
Treballa en diferents editorials, entre elles la primera etapa de la Gran Enciclopèdia Catalana, i té el seu primer fill.
En aquesta època guanya els primers premis literaris, el dels Jocs Florals de Caracas, el de Sant Adrià i el de reportatges de Serra d'Or per a escriptors joves. Obté el premi Recull i, amb la narració guanyadora i un altre aplec escrit posteriorment (Molta roba i poc sabó...), obté el Víctor Català (1970), que li obre les portes a l'edició comercial.
Participa en una tancada al Monestir de Montserrat per protestar contra l'anomenat "procés de Burgos", que condemnarà a mort, sota la ratificació de Franco, uns membres d'ETA. Ella mateixa defineix aquesta experiència amb les paraules següents: "Vaig entrar a Montserrat com a 'llicenciada' i en vaig sortir com a 'escriptora'". Després de diverses temptatives polítiques, es presenta a les llistes del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) al Congrés de Diputats, convençuda que no obtindrà l'acta de diputada.
Més endavant abandona el partit quan aquest travessa una de les primeres crisis internes. A partir del 1977 conviu amb Joaquim Sempere, qui més tard serà el traductor a l'espanyol del seu llibre El cant de la joventut (El canto de la juventud. Península, 1990), i amb qui té un segon fill. Es declara admiradora literària de l'escriptora Mercè Rodoreda, que considera la seva "mestra", i confessa en algunes entrevistes que l'únic que l'ha fet sentir "realitzada com a dona" ha estat tenir dos fills i dedicar-se a escriure.
La seva intenció de dedicar-se a la literatura li fa alternar la narrativa amb l'assaig, la biografia, la crònica, el periodisme, tant escrit com audiovisual, sense oblidar el teatre. Fa alguns viatges becats, en un dels quals escriu la crònica L'agulla daurada (1985), sobre el setge de Leningrad a la Segona Guerra Mundial. Abans ha estat a Anglaterra, com a lectora de llengua espanyola a la Universitat de Bristol i com a professora visitant a Glasgow, a la Universitat d'Strathclyde.
Des de molt aviat té una idea clara del que per ella és la literatura i, concretament, la novel·la, gènere en el qual farà obres com Ramona, adéu (1972), El temps de les cireres, que guanya el premi Sant Jordi 1976, L'hora violeta (1980), L'òpera quotidiana (1985), La veu melodiosa (1987): "El que importa en una novel·la és la selecció de detalls, el clima i el llenguatge. El contingut sempre hi és. És la forma que li dóna el/la novel·lista allò que fa que l'escriptura sigui o no convincent". Fidel a aquesta convicció, les seves novel·les beuen de les fonts de la societat del seu temps. Així, El temps de les cireres és un retrat i una mirada crítica a un segment social que es pot concretar en els fills de la Primavera de Praga i el Maig Francès. Els personatges són de carn i ossos, i les pulsions sentimentals hi són tan importants com la meditació benèvola sobre la condició humana. D'altra banda, a La veu melodiosa, una de les últimes publicacions de la seva trajectòria, la mirada ja és plena de compassió, fins al punt que s'estilitza totalment i dóna per resultat un personatge gens comú, l'Espardenya, un adolescent tan especial com ho és la Colometa de la seva admirada Mercè Rodoreda, en La plaça del diamant. A L'òpera quotidiana, la ironia (de la qual mai és exempta l'obra de Roig) adopta un primer i exclusiu pla. I a El cant de la joventut, recull de narracions, no sols ha eixamplat la geografia sinó també el registre anímic. A Digues que m'estimes encara que sigui mentida, el personatge és la mateixa autora, en una mena de memòries literàries, on recull apunts principalment sobre la literatura i la creació literària. Publicat ja pòstumament, Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991 recull les últimes col·laboracions de Roig com a articulista al diari Avui, que escriu diàriament, quan ja se li ha declarat el càncer, fins a l'últim dia, ingressada a causa d'un procés irrevocable que acaba amb la seva vida el 10 de novembre de 1991. Tota la seva trajectòria literària, breu però intensa, està marcada per una obsessió: "Sempre que escric una cosa és perquè no entenc el que veig".

La censura

2008-03-04T13:35:00.000-08:00

La censura franquista incidia a l'hora d'anul·lar intents de renovació de repertoris als teatres catalans. L'autarquia de la cultura franquista i el genocidi de la cultura catalana, limitaven molt la incorporació de noves tendències dramatúrques europees o nord-americanes, feian impossible la viabilitat pública d'un teatre català que hi estés en sintonia.
La censura dels espectacles teatrals arrivaba a classificar-los segons un sedàs que titllava de "greument perillós" els que no s'adeien amb la moral católica oficial. Normes per a la censura moral dels espectacles, no podien presentar cap contingut sexual. Es toleraven arguments amorosos correctament exposats i es podia al·ludir al vici.
Respecte a les traduccions la Delegació del Ministerio de Información y Turismo del govern dictorial espanyol va fer normes que limitaven al teatre professional les representacion d'obres estrangeres en català. No es podia escenificar traduccions que no haguessin estat estat estrenades.

Una cultura sense llibertat

2008-03-03T07:45:00.000-08:00

A la dècada dels cinquanta del segle XX, la consolidació de la dictadura franquista anà acompanyada de l'obertura d'unes primeres escletxes públiques per a la recuperació de la cultura catalana. La cultura catalana maldà per recuperar la presència i el prestigi. En l'àmbit teatral, després de vuit anys de prohibició de representar en llengua catalana, el règim franquista autoritza la representació d'obres catalanas l'any 1946.
Néstor Luján, denuncià, el 1959 el nivell deporable en què es trobava la seu de l'escena professional catalana. Luján i Oliver ometien una part del problema que no es podia verbalitzar-se en les pàgines de Destino: la incidència de la censura que s'acarnissava especialment contra el teatre català. L'espanyolització de l'escena catalana era el resultat dd'una cultura sense llibertat.

Joan Oliver

2008-03-03T06:17:00.000-08:00

JOAN OLIVER
Joan Oliver, autor nascut l'any 1899 que va publicar el seu primer llibre l'any 1928 però no es coneix com a poeta fins al 1934.
La seva obra consta d'una gran coherència: postura crítica contra el poder polític i el conformisme social, ironia propera al sarcasme, model de llengua planera i depurada i actitud contrària a les pretensions i els transcendentalismes. Oliver va decantar-se cap al realisme i el compromís.
Dels orígens burgesos al compromís.
Joan Oliver neix l'any 1899 d'una família burgesa industrial sabadellenca: l'avi patern fundador de la Caixa de Sabadell, el patern dirigent del Foment de Treball. Educat com a fill de casa bona, quart d'onze germans, estudià la carrera de dret, l'any 1919 forma el "grup de Sabadell" amb el novel·lista Francesc Trabal i el poeta i crític Armand Obiols, pseudónim de Joan Prat. Practiquen una literatura iconoclástia avantguardista, de caire cosmopolita. L'any 1923 es fan càrrec del Diari de Sabadell, Oliver serà el director i usarà diversos pseudònims( Feliu Camp de la Sang, Florentí Carvallà...) i el 1925 funden les edicions La Mirada, que publicarà divuit volums i fulls solts.
Oliver col·labora en els publicacions de l'època: La Veu de Catalunya, La Publicitat, La publicitat, Revista de Catalunya o Mirador, es trasllada a Barcelona l'any 1926 i estrena una primera obra teatral, Una mena d'orgull. Al 1928 publica el primer llibre, Una tragèdia a Lil·liput, al 1934 es dóna a conèixer com a poeta, amb el psudònim de Pere Quart. La primera gran sotragada de Joan Oliver, es dona amb la guerra civil, es compromet amb el bàndol republicà: president de l'Agrupació d'escriptors Catalans, cap publicacions de la Conselleria de Cultura de la Generalitat, cofundador i cap de publicacions de la Institució de les Lletres Catalanes i autor de la lletra de l'himne de l'exèrcit popular català. Oda a Barcelona representa un tomb en la seva obra poètica en adoptar el vers lliure.
L'exili i el retorn.
A Santiago de Xile, col·laborador de Catalunya, i de Germanor a Xile, esdevindrà director d'aquesta última. De retorn a Catalunya l'any 1948, és detingut dos mesos i mig a la presó Model de Barcelona; tres anys més tard rebrà, per la traducció catalan d'El misantrop de Molière, el Premi del President de la República Francesa als jocs florals de París. En aquesta època apareix la seva obra més emblemàtica, Vacances pagades (1960), que entronca amb "realisme històric", què es valora el compromís dels autors amb la realitat històrica i social del país.
Del reconeixement a la marginació.
Joan Oliver, figura clau en el panorama poètic català i un exemple permanent d'inconformisme. Detingut i multat en diverses ocasions, rebrà el premi d'Honor de les Lletres Catalanes l'any 1970 i s'abocarà a una poesia cada vegada més corrosiva i escèptica. Crític, després de la mort del general Franco, amb la democràcia espanyola, independentista i , antic "anarquista en potència". Mor l'any 1986 a Barcelona i enterrat a Sabadell. En termes generals, l'obra de Joan Oliver està marcada per l'actitud crítica, la ironia sovint punyent, i també la versatilitat lingüística.

TREBALL DE GRUP

2007-10-31T04:23:00.001-07:00

1. La bibliografia especialitzada sosté que un dels elements singulars de solitud és la vivor dialectal de la llengua i, de manera encara més concreta, la riquesa dialectal del pastor. Fixa’t en algun diàleg en què aquest parli i anota el lèxic dialectal que empri.(p. 112) Cap 4Des de [- Sabeu, ermitana? Aquesta ermita…]Fins a [… hi podem espitllar per tot…]Lèxic: gitessin, s’arrangin, arrangar-ne, garrí.
2. Un tret de la biografia literària de Caterina Albert i Paradís són els pseudònims que fa servir. a) Informa’t d’on li ve aquest costum de disfressar el nom real i explica el sentit i les circumstàncies dels dos pseudònims empats, Virgili d’Alacseal i Víctor Català.
Caterina Albert comença a publicar alguns escrits a la revista l'Esquella de la Torratxa amb el pseudónim de Virgili d'Alacseal.
Com a resultat de l'escàndol provocat per la seva obra "La infanticida", es va representar en els Jocs Florals d'Olot l'any 1898, en que representava un anàlisi de la situació de la dona explotada per la societat rural i primitiva. Amb aquesta obra va adoptar el pseudónim de Víctor Català.
La novel·la "Solitud" costitueix el punt de partida de l'explotació de l'identitat femenina per part d'una escriptora.
Aquesta novel·la va ser escrita baix el pseudónim masculí de Víctor Català per raons de temps i lloc, ja que abans estaba mal vist que les dones fosin escriptores.
b)
Joan Maragall defineix a Caterina com : "ferida del llamp pel geni", es a dir, una dona geni, de capacitat extraordinàriament creativa que escriu singularment molt bé, pero que, en definitiva s'escapa dels esquemes que la societat atribueix a una dona, en aquest cas escriptora.[ PER TERMINAR ]
3. Solitud és un drama rural. Uns anys abans de la publicació de la novel·la, Víctor Català havia publicat un recull de contes sota el títol Drames Rurals. Mira de llegir algun d’aquests contes i compara’l amb els diferents aspectes de Solitud.Empra un vocabulari semblant en les dues obres, de l’Empordà.Tant Solitud, com el conte que vam llegir, són històries versemblants i situades en espais rurals.
4. Alan Yates, a Una generació sense novel·la?, considera que “el drama rural” és una de les creacions més originals i més representatives de la literatura modernista. Esbrina per què.Alan Yates considera que el “drama rural” és una de les creacions més originals i més representatives de la literatura modernista, perquè són histories curtes i están ambientades al camp, mentre que abans totes les novel·les estaven ambientades a la ciutat.
5. El tema de la violació és un dels eixos de Solitud. Fins a quin punt determina la trama de l’obra?La violació ja és la gota que colma la seva paciència i ja no suporta més tota aquella situació, Aixa que decideix anar-se’n, s’acaba tot.
6. Dels quatre personatges fonamentals que transiten per Solitud només se’ns dóna explicació del pasta de dos: Mila i Gaietà. Recupera els capítols corresponents de la novel·la i explica el fil biogràfic de cadascú d’aquests dos personatges abans que no comenci l’acció de la novel·la.Gaietà: va estar casta amb la Lluci 8 mesos, llavors va morir (cap. 3).Mila: La mare de la Mila va morir i se’n va anar amb el seus oncles.L’oncle de la Mil amor. (cap.4)
7. Fes un retrat físic, psicològic i moral dels quatre protagonistes de l’obra: Mila, Gaietà, l’Ànima i Matias. Fes que cadascun dels retrats no sigui superior a les cent paraules.
8. A la novel·la, Mila es troba entre cinc homes (Gaietà, Matias, Ànima, Arnau, Baldiret). Quina és l’actitud d’ella enfront de cadascun d’ells i d’ells enfront d’ella? Qui juga el paper d’antagonista de Mila? Els altres personatges, quina funció fan?El que pensa la Mila sobre els homes:MATIAS: Mila pensa que el seu marit es un gandul, que no ajuda a les feines de la casa i no li fa res de cas a ella. La seva actitud envers ell és de menys preu.GAIETÀ: És l’única persona que la fa sentir bé, fins i tot arriba a un punt que la Mila sent desitjos per ell, però tot això s’acaba en quant s’adona dels anys que té.ÀNIMA: A la Mila, L’Ànima se li sembla a un gos que tenia la seva tieta, el veu com un animal, un desvergonyit, no li dona gaire bona espina.ARNAU: Ell desperta sobre la Mila un fort Impuls passional que ella intenta negar.BALDIRET: El nen desperta l’esperit maternal de la Mila i la fa sentir molt bé, ja que a ella lo agrada molt la companyia del nen.El que pensen els homes sobre la Mila:MATIAS: No li fa res de cas, com si ella no existís.GAIETÀ: La veu com una pobra dona que s’ha tingut que anar al camp per culpa del seu marit i allí està en plena solitud. Li sembla una bona dona.ÀNIMA: La veu com a desig sexual.ARNAU: Està enamorat de la Mila i li proposa matrimoni però ella es nega.BALDIRET: La veu com a una mare.Paper d’antagonisa el juga el Gaietà.La funció que tenen els altres personatges.MATIAS: Marit de la Mila.ÀNIMA: És el dolent de la novel·la.ARNAU: Juga el paper d’admirador de la Mila.BALDIRET: Fa com si fos el fill de la Mila.
9. La gastronomia té un paper relativament important a Solitud. El lector assisteix a àpats diversos, com l’arròs amb bacallà del començament, els caragols a la brutesca o el llebrot que caça al jaç, d’un cop de pedra, en Gaietà. Però n’hi ha d’altres. Fes una llista de tots els àpats amb les pàgines en què apareixen, explica’ls des d’una perspectiva gastronòmica i apunta, quan hi sigui, l’element simbòlic que aquests àpats o els animals que s’hi mengen puguin representar.* MENESTRA:Preparació:Pas 1: Es pela i pica el tomàquet i la ceba per a sofregir-los AL final s’afegeix al sofregit el pimentón i la farina espolainlant’la per a evitar que es cremi. Ho apartem. Pas 2: Es posen a bullir en una casserola les carxofes (cors, o si són grans partides en quatre i fregades amb llimona) les faves pelades i els pèsols (pots tirar també les beines), les patates pelades i trossejades, l'enciam rentat i trossejada. Es cobreix tot d'aigua, procurant que sobrepassi uns dos dits l'altura dels ingredients.Pas 3. Quan comença a bullir s'agrega el sofregit.. Es manté en li foc fins que les carxofes estiguin tendres. Vigilar la cocció per si és necessari agregar més aigua. Afegir sal i un poc d'oli la final de la cocció. Pot servir-se amb un poc d'oli d'oliva verge en li plat.Pas 4: Si es vol més sòlida pot acompanyar-se d'ous durs tallats i de pa fregit o torrat. Una fórmula clàssica si es desitja ser flexible amb el vegetarià és afegir un poc de pernil...*SOPA DE PASTOIngredients:- farigola.- 4 gotes d’oli.- Pa.- all.- aigua.*CARGOLS:S’agafen i es posen a la paella. A rostir.Simbolitza la prosperitat, ja que no passaven gana i de la riquesa de la muntanya que tenia aquells cargols tan esplèndids.*CONILLS:El conill simbolitza amb el qui es caçat pel caçador, en aquest cas els personatges per l’Ànima que es dedica a caçar tot tipus de “conills”.Preparació: Es tosta al foc.
10. Destria en les categories i camps semàntics que calgui els elements que conformen l’univers simbòlic de Solitud. Mira de fer-ne un quadre sinòptic que els pugui sistematitzar, i explica’n la seva significació.
ELEMENTS QUE CONFORMEN L’UNIVERS SIMBOLIC DE SOLITUD
“La Pujada”
“La devallada”
La pujada a l’ermita és un camí simbòlic, ja que des de el primer moment representa per a ella una cosa que ha marcat ja molt abans d’arribar a l’ermita es sentia malament, perquè no veuria a la seva família, i no va a gust ella a l’ermita, tot això no li agrada.
És un altre element simbòlic, perquè es quan la Mila decideix anar-se’n d’aquest infern i parla amb el Matias i li diu que se’n va, la conversa que tenen ells també simbolitza molt, ell intenta convencer-a, però ella esta decidida a anar-se’n.
La manera de mirar a la Mila tots els homes de la casa, cada un d’ells la mira amb una mirada diferent.
11.
12. Completa el quadre següent.
Cap.1) La fita dels............. i el Torrent de mala sang.
Els escalons dels moros.
Referència a l'udol del torrent de mala sang (El rei moro agafa noies).
Cap.2) Referències a les Llufes.
Cap.3) L'Orifany.
L'aigua del Bram.
Referències a les Llufes (encantades).
El Torrent de la mala sang.
Cap.4) La Sol dels Murons (cabell-San Ponç).
Cap.6) Rondalla Les Llufes.
Cap.12) Llegenda del Senyor Llisquens.
Cap.13)
Cap.14) Llegenda de la creu.
Cap.15)
Cap.16) Creença de que el pastor els hi havia donat totes les seves possesions.

DISCURS DE LA TERCERA FESTA MODERNISTA

2007-10-31T04:22:00.000-07:00

1. Al llarg del discurs es poden detectar un conjunt d'antítesis que segons l'autor s'estableixen entre els modernistes i la resta de la societat. Sabries completar la sèrie:

MODERNITES/SOCIETAT
poesia/prosa
art/boira
bogeria/sentit comú
art per art/art comerç
"pervindre"/present
somni/realitat
don Quixots/sanxo pances
simbolistes/realistes
cosmopolites/amor a la província (Catalunya, etc.)

2. A més del sentit propi, poesia i prosa tenen en el text un significat simbòlic. Què creus que vol representar Rusiñol amb aquests dos termes?

Simbolitzar la minoria que es capaç d'entendre la poesia, (la prosa és més asequible a tothom).

3. Creus que es sacralitza la funció de la Poesia, és a dir, de l'artista en aquest fragment?

Si perque al text s'esmenta la "Santa poesia" i la "Santa Lluita".

4. Qui són i quina actitud mostra Rusiñol envers tots aquells qui no participen de les seves idees?

Els que no són modernistes de la societat burgesa.
La seva actitud es de menys preu. Els compara, els modernistes als burgesos, amb un conjunt de "gran remat", diuen que són materialistes, que són decaiguts i mansos, no tenen sentit comú.

VIURE DEL PASSAT

2007-10-31T04:21:00.001-07:00

1.) Què critica Brossa del regionalisme i de la literatura de la Renaixença?
Brossa el que critica es que la literatura dels catalans és massa localista, només es parla de Catalunya i busquen referents a l'edat mitjana. Ell vol una literatura com la d'abans, de tot el món.

2.)Fins quin punt Brossa creu que la nova cultura que ell defensa ha de tenir en compte el passat? Que a de agafar el que es bo de les cultures passades i així aprofitar-ho per la nova cultura, el que no està bé de cultures passades no s'ha de fer comptes.

3.) Quina classe social creu l'autor de l'article que ha de tenir un paper preponderat en la recuperació cultural de Catalunya? Per què? La classe popular (obrers, pagessos...) per que la burgesia (privilegiats) només tenen les preocupacions de guanyar diners, només tenen interessos materialistes.

4.) Quines nacions proposa Brossa com a model a seguir? Quin et sembla el motiu d'aquesta tria? Les nacions del nord (Anglaterra, Alemanya,França).

5.) Encara que a les preguntes anteriors ja s'ha fet referència a algunes de les propostes de Brossa per modernitzar Catalunya, enumera-les ara seguint l'ordre en què apareixen en el text.

1.Olvidar el passat i mirar el present i d'aquí al futur. Ens hem de modernitzar.

2.A époques noves, formes d'art noves. S'ha de tenir em compte lo bo de l'anterior peró sinó a res de bo s'ha de passar.

3.S'han de seguir els passos de les nacions del Nord.

4.Reanimar l'esperit regional de Catalunya deixant de banda a la burgesia i mirar a la massa anònima, les classes populars.

5.Desconfiar del Govern, no fer-li cas, anar pel nostre camí.

EL MODERNISME

2007-10-31T04:20:00.000-07:00

Cap al 1880 va aparèixer a Catalunya actituds culturals caracteritzades per una voluntat clara de modernització. El nucli ideològic és la revista L' Avens(1881-1884),a partir d' aquí començarà una ciència, una literatura i un art "moderns".
Modernisme moviment del 1892, grups renovadors que actuen en el món de l' art, la literatura, la música, s'articulen en un mateix programa que promou iniciatives innovadores. Rusiñol i Ramon Casas, i els articles de Maragall al Diario de Barcelona i de Raimon Casellas a La Vanguardia donen fe d'un moviment cultural català i s'infiltra en manifestacions artístiques: Gaudí, Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch capdavanters en la revisió de plantejaments arquitectònics.

Els modernistes proposen l' impuls modernitzador, l'obertura indiscriminada a tot el que sigui "modern".
El Modernisme hauria de representar:
1. El desig de demostrar que la literatura catalana podia arrenglerar-se amb la més moderna avanguarda intel·lectual europea. Una voluntat decidida d'arraconar la Renaixença i de superar aquell absurd que feia que autors hi mantenguessin una distància abissal des d'un punt de vista estètic.
2. La voluntat d'acostar-se a la més pura actualitat europea.
3. La voluntat de posar-se al dia i d'aconseguir un a cultura amb llengua pròpia però amb esperit cosmopolita.
La primera etapa d'aquest moviment (1892-1900) és una etapa de formació i preparació, els modernistes buscaran el seu model lluny de l'univers i donarà a conèixer aquelles "formes noves" que han de ser les representatives de "l'epoca nova" que ells protagonitzen.
Els escriptors joves buscaven mestres i van descobrir figures que l'Europa no llatina tenia consagrades. Hi havia el desig tàctic de demostrar que en la literatura catalana s'estava produint una europeïtzació efectiva.
La majoria dels models que proposen tenen un tret en comú, coincideixen en el rebuig de la seva societat perquè entenen que ha quedat desproveïda dels seus terts d'identitat i plantejen el replegament en un mateix i la creació de "paradisos artificials" que suplantin la realitat.
Modernistes propers als ideals de la Pre-Raphaelite Brotherhood i faràn seu el lema " l'art per l' art ". Els modernistes troben el món que van torbar, en el seu moment, el prerafaelites. Aquest havien descobert que la burgesia havien industrialitzat l'art i integrat al seu engranatge comuniste. L'art va passar a un valor decoratiu, que satisfeia les necessitats d'ostentació burgeses. També havien descobert que el treball que el treball industrial embruteix, i degrada l'home. Proposen de recuperar l'home individual, natural, conscient del seu passat; així podrà tornar a ser cratiu. Abandonen la ciutat, es traslladen al camp per poder dedicarse plenament al treball artístic.
Actitud que expressa Russiñol en un dels seus discursos al 1894.
Els modernistes còmpartien le sintencions dels trenta-set poetes francesos que havien propugnat la superioritat de l'art. A partit d'aquell moment , els poetes reivindiquen una concepció nova de l'art i la literatura. S'imposa la recració d'un món intuït, imaginat; el simbolisme un nou postulat rebutja el positivisme y el pretès cientifisme naturalista.
Els simbolistes renuncien el món real. A la novel·la À rebours (1884) es parla de somnis d'al·lucinacions, de literatura, d'art, de pintura i de metafísica, i on no passa res.
Baudelaire descobreix noves sensacions o percepcions; Verlaine descobreix la musicalitat dels mots i la força evocadora; Rimbaud ruptura total amb el llenguatge; Mallarmé fa el procés fins al final: les analogies i els símbols s'organitzen, el poeta mostra la manera d'escaparse de la realitat.
Aquestes actituds i la bellesa esquisida i no contaminada es consideren decadents; d'aquí el mot decadentisme que es converteix en culte a la bellesa en l'única manera possible d'entendre la vida i l'art.
Aquesta actitud entusiasma els modernistes catalans, sobre tot els "esteticistes". Tot aixó és nou, modern.
El modernisme és una reacció com el passat, una reacció "espiritualista".
En el modernisme predomina l'heterogeneïtat. És destaca l'allunyament del naturalisme positivisme

CATERINA ALBERT I PARADÍS

2007-10-31T04:17:00.000-07:00